Joan

Sóc poc propens a parlar de persones en particular, però avui faré una excepció i en parlaré d’una: en Joan Aregio.

Si sóc sincer és una persona que no conec personalment, només i he parlat un parell de vegades i aquestes, han sigui en les reunions que hem fet des de la Joventut Nacionalista de Catalunya col·lectiu de Tarragona, però crec que aquest fet només és una mera anècdota si trèiem que fa temps que el “conec” pels mitjans de comunicació.
Nascut a al barri de Gràcia (Barcelona) a l’Abril de 1960, va traslladar-se a Tarragona 14 anys desprès del seu naixement. Podem dir que és un Tarragoní nascut fora però crescut (i en tots els sentits: Personal, cultural, professional, etc) a casa nostra. És dels nostres com vaig sentir una vegada.
Gairebé tothom sap qui és o n’ha sentit a parlar. De molts càrrecs que ha ocupat només esmentaré l’últim, el de president de la Diputació de Tarragona i, actualment, cap de l’oposició a l’Ajuntament. El podeu veure passejant per Tarragona, podeu parar i parlar amb ell, segur que i estareu una bona estona i li podreu fer totes les crítiques (i alabances) possibles, ell us justificarà el perquè d’allò o el perquè d’allò altre, n’estic segur. Un clar exemple és el que explicaré ara.
Fa un temps (desprès de les eleccions) vaig anar a veure a uns amics de la família, tot parlant una estona vam derivar el tema cap a les eleccions municipals i com quedava la ciutat i les perspectives de futur d’aquesta. Gran sorpresa per a mi que em van dir els dos que havien votat a Convergència i Unió, i dic sorpresa per què si sóc sincer us diré que d’ella encara em pensava que sí que ens votaria però tenia certs dubtes, d’ell n’estava segur que no. Pel que es veu m’equivocava. Com existeix una certa confiança em van explicar per què van votar a CiU. Aquests amics regenten un negoci i em deien que varen conèixer a en Joan i van estar parlant amb ell; tenien (i tenen) unes certes preocupacions per Tarragona que li van manifestar. Va ser una persona molt realista, em deia ella, de les coses que li vam dir, algunes les va descartar, va dir que no es podien fer i el millor, deia ella, és que ens va justificar el perquè. D’algunes altres, va dir-nos que ara no era el moment perquè i havien unes altres prioritats, però que estaven en els plans de futur i d’algunes altres va dir que eren viables i que es proposarien per fer-les. És una persona que toca de peus a terra, em deia ell, si una cosa no es pot fer et dirà que no, no t’omplirà el cap amb esperances que no porten enlloc. Al principi sembla una persona una mica tímida i això pot fer-te tallar una mica, però, a mesura que avança la conversa, veus que no ho és tan de tímid i, aquest diàleg, encara que no siguis una persona amb la mateixa manera de pensar, t’encoratja a seguir rebatent i pensant, t’encoratja a fer ciutat.


A vegades a la gent li costa entendre que un polític digui que no, però resulta que si una cosa no es pot fer no és pot fer, ara mateix em ve al cap una frase que vaig sentir de’n Joan un dia: és preferible prometre que faràs 5 coses i fer-les bé, que no prometre que en faràs 10 i fer-les totes malament. No has de ser amic de l’ànima per manifestar-li coses a un polític, ni tampoc has de ser del seu partit, (com per desgràcia es pensen alguns), senzillament li has de manifestar, li has de dir i ell t’ha d’escoltar, li agradi o no, i en el moment en que algú que és dedica a aquesta tasca perd aquesta qualitat, se li ha de dir: Escoltí, que vostè ja no escolta a la gent. Per sort, aquest no és el problema del candidat de CiU a Tarragona, en Joan Aregio.

La Manifestació

El passat dissabte varen passar uns fets inexcusables i fora de lloc. Em trobava anant jo i uns companys meus de les joventuts, cap al sopar homenatge a l’ex alcalde Joan Miquel Nadal al Fortí de la reina. Estàvem a poc metres quan vàrem veure una multitud de gent a l’entrada. Alguns companys vam decidir desviar-nos del camí de la entrada i escurçar anant pel radere d’una parella d’agents que miraven la ”manifestació” que, en aquest cas, estava convocada per la plataforma d’afectats del POUM i que és desenvolupava a uns pocs metres d’ells. Tot just abans de sobrepassar la, i perquè no dir-ho, impassible patrulla de la Guàrdia Urbana de Tarragona, ens van descobrir i a mi i als meus companys de la Joventut Nacionalista de Catalunya; ens van començar a xiular i escridassar fins que vàrem entrar al restaurant. S’ha de dir que no només nosaltres estàvem al restaurant si no que també i havia els assistents a una boda que es celebrava a una de les sales contigües.

El sopar va transcórrer amb tranquil·litat i amb la serenó que s’espera d’un partit democràtic i respectuós. Jo em trobava a la taula de les joventuts quan, de sobte, m’arriba la notícia: han rallat tots els cotxes del pàrquing. Vam sortir a veure’ls i, efectivament, alguns dels cotxes estaven rallats. Tinc la imatge del cotxe de l’ex alcalde, tot rallat pels laterals, capó i part trasera. Allò semblava una fetxoria d’alguna banda violenta que no pas d’uns manifestants que, en teoria, avien de ser pacífics.

Tothom té dret a manifestar-se lliurement per la causa que es cregui convenient, ara bé, em sorgeixen algunes preguntes.
- Era el lloc adequat per manifestar-se?
- Realment allò era una manifestació reivindicativa o era més una concentració per anar a atacar a unes persones determinades?
- L’equip de govern va fer tot el que estava a les seves mans per aturar posibles incidents?

Sembla que encara estiguem governant. Aquesta va ser una frase que vaig sentir durant la nit. Efectivament, sembla que encara estiguem governant, perquè si no no sé com s’explica que un grup de ciutadans es manifestin a un sopar d’un grup polític que està a la oposició. Ara bé, tot pensant una mica més, (i estic segur que no és gaire difícil arribar a aquest sil·logisme) em pregunto: durant la passada campanya electoral, el partit socialista va llençar als 4 vents que si arribava a la alcaldia retiraria immediatament el pla d’ordenació urbanística, doncs bé, va arribar a l’alcaldia, però no va retirar el pla. Tot seguit van dir que no el retiraven, però que totes les esmenes quedaven acceptades. Aleshores quin problema hi ha? Els socialistes van utilitzar el POUM per fins electoralistes i així ho demostra la cronologia dels fets sobre aquest tema. El que no acabo d’entendre és, si totes les esmenes estan acceptades, perquè es manifesten parts dels afectats. Sembla ser que ja els hi va bé als que estan a l’alcaldia que alguns es manifestin injustificadament contra Convergència i Unió.

Però els fets demostren tot junt el contrari. El partit socialista no sap com sortir-se’n i, desprès de mentir a la ciutadania de Tarragona, intenta fer artimanyes per desviar l’atenció. I amb això no estic dient que la manifestació estigui convocada per alguns interessats de l’Ajuntament, no. El que estic dient és que no es pot jugar amb la gent dient, ara el retirem, ara no, ara les al·legacions estan acceptades, ara... demà ja és veurà, no? És el joc al que juguen els socialistes tarragonins.

Evidentment la porta no era aquella, els manifestants haurien d’anar a mostrar les seves queixes i discrepàncies a l’ajuntament, que és el lloc on és solucionen o, en teoria s’haurien de solucionar, els problemes.
Els socialistes ja s’han afanyat a dir que l’actuació de la Guàrdia Urbana va ser la correcta. No sóc cap expert en seguretat (i tampoc pretenc ser-ho), però estaven preparats per si la cosa anés a més? La policia ens hagués auxiliat si algun manifestant esbojarrat hagués agredit a algú?

Des de l’ajuntament i durant aquest dies que han passat des de els incidents, ja s’ha manifestat (perdoneu el símil) que no dimitirà ningú per com van anar les coses, ara bé, i si els papers estiguessin canviats? I si el partit socialista hagués estat al lloc de Convergència? Auguro que ja haguessin sortit mig plorant pels mitjans de comunicació, haguessin fet el gran espectacle de victimisme i haguessin demanat la dimissió de mig ajuntament.