Si sóc sincer és una persona que no conec personalment, només i he parlat un parell de vegades i aquestes, han sigui en les reunions que hem fet des de la Joventut Nacionalista de Catalunya col·lectiu de Tarragona, però crec que aquest fet només és una mera anècdota si trèiem que fa temps que el “conec” pels mitjans de comunicació.
Nascut a al barri de Gràcia (Barcelona) a l’Abril de 1960, va traslladar-se a Tarragona 14 anys desprès del seu naixement. Podem dir que és un Tarragoní nascut fora però crescut (i en tots els sentits: Personal, cultural, professional, etc) a casa nostra. És dels nostres com vaig sentir una vegada.
Gairebé tothom sap qui és o n’ha sentit a parlar. De molts càrrecs que ha ocupat només esmentaré l’últim, el de president de la Diputació de Tarragona i, actualment, cap de l’oposició a l’Ajuntament. El podeu veure passejant per Tarragona, podeu parar i parlar amb ell, segur que i estareu una bona estona i li podreu fer totes les crítiques (i alabances) possibles, ell us justificarà el perquè d’allò o el perquè d’allò altre, n’estic segur. Un clar exemple és el que explicaré ara.
Fa un temps (desprès de les eleccions) vaig anar a veure a uns amics de la família, tot parlant una estona vam derivar el tema cap a les eleccions municipals i com quedava la ciutat i les perspectives de futur d’aquesta. Gran sorpresa per a mi que em van dir els dos que havien votat a Convergència i Unió, i dic sorpresa per què si sóc sincer us diré que d’ella encara em pensava que sí que ens votaria però tenia certs dubtes, d’ell n’estava segur que no. Pel que es veu m’equivocava. Com existeix una certa confiança em van explicar per què van votar a CiU. Aquests amics regenten un negoci i em deien que varen conèixer a en Joan i van estar parlant amb ell; tenien (i tenen) unes certes preocupacions per Tarragona que li van manifestar. Va ser una persona molt realista, em deia ella, de les coses que li vam dir, algunes les va descartar, va dir que no es podien fer i el millor, deia ella, és que ens va justificar el perquè. D’algunes altres, va dir-nos que ara no era el moment perquè i havien unes altres prioritats, però que estaven en els plans de futur i d’algunes altres va dir que eren viables i que es proposarien per fer-les. És una persona que toca de peus a terra, em deia ell, si una cosa no es pot fer et dirà que no, no t’omplirà el cap amb esperances que no porten enlloc. Al principi sembla una persona una mica tímida i això pot fer-te tallar una mica, però, a mesura que avança la conversa, veus que no ho és tan de tímid i, aquest diàleg, encara que no siguis una persona amb la mateixa manera de pensar, t’encoratja a seguir rebatent i pensant, t’encoratja a fer ciutat.
A vegades a la gent li costa entendre que un polític digui que no, però resulta que si una cosa no es pot fer no és pot fer, ara mateix em ve al cap una frase que vaig sentir de’n Joan un dia: és preferible prometre que faràs 5 coses i fer-les bé, que no prometre que en faràs 10 i fer-les totes malament. No has de ser amic de l’ànima per manifestar-li coses a un polític, ni tampoc has de ser del seu partit, (com per desgràcia es pensen alguns), senzillament li has de manifestar, li has de dir i ell t’ha d’escoltar, li agradi o no, i en el moment en que algú que és dedica a aquesta tasca perd aquesta qualitat, se li ha de dir: Escoltí, que vostè ja no escolta a la gent. Per sort, aquest no és el problema del candidat de CiU a Tarragona, en Joan Aregio.
No comments:
Post a Comment