Carta oberta a ciutadans:

Valgui l’avinentesa per saludar-los i manifestar el meu respecte al seu grup parlamentari.
Ahir diumenge vostès van exercitar el seu dret a manifestar-se tot demanant un ensenyament bilingüe per al sistema educatiu català; Doncs utilitzaré les línies següents per dir quin és el meu pensament sobre aquest tema.

No tinc cap tipus de coincidència ideològica amb els seus pensaments, però els respecto. Dedueixo de les seves accions que volen una Catalunya bilingüe on es pugui parlar castellà i català sense cap tipus de problema, no? Doncs que jo sàpiga no n’hi ha cap de problema. Qui es troba discriminat per parlar castellà? No conec a ningú que hagi estat multat per parlar castellà, és més, a Catalunya els castellanoparlants sempre han tingut la llibertat adequada per parlar la seva llengua, ningú els ha molestat ni els ha impedit que la puguin parlar. Puc dir el mateix dels catalans a Catalunya? Vull recordar que durant 40 anys es va prohibir rotundament parlar la nostra llengua i utilitzar la nostra cultura per part dels espanyols guanyadors de la guerra civil.



A causa del procés democràtic, Espanya es va convertir en un país amb un model polític anomenat de les autonomies, on s’exerceix un autogovern per part d’aquestes cap al seu propi territori. Gràcies a aquest model polític, Catalunya té un estatut que ha estat modificat tot just fa uns anys per millorar-lo i adaptar-lo a la realitat social.

És aquesta llei la que estableix les normes bàsiques que regulen la societat catalana. Aquesta llei votada i acceptada democràticament pels ciutadans de Catalunya estableix que la llengua vincular ha de ser el català. Quin mal li troben a això? Afegeix també, que al sistema educatiu català, la llengua vincular serà el català. Quin mal li troben a això? Els ciutadans en el seu moment van ratificar la llei d’immersió lingüística que vostès tant critiquen, és una decisió acceptada per tothom. Partim d’una premissa tan bàsica com simple, senyors de ciutadans, si el català no és llengua vincular a Catalunya on o serà?

Vostès tenen tanta obsessió amb aquest tema que arriben a dir tantes bajanades com que es podrien reduïr els accidents de trànsit si els cartells estiguessin escrits tant en castellà com en català. Han viatjat mai a algun país estranger en cotxe? Vostès no entenen les senyals de trànsit que, per altra banda són universals?

La llei de les administracions públiques diu que es podrà escollir la llengua que es vulgui per tramitar qualsevol procediment administratiu, veuen vulnerat els seus drets? No els atendran a Catalunya si parlen Castellà? Simplement no m’ho crec! Sembla ésser que vostès es declaren defensors del bilingüisme, però crec que no acaben de veure molt bé la realitat social de Catalunya, de veritat creuen que el castellà no es parla? Que corre perill? Doncs com va dir en el seu moment el President Pujol, els convido a sortir al carrer i què vegin la realitat social de Catalunya. Preguntin a qualsevol nen o estudiant o persona que hagi estat instruïda al sistema educatiu català si no parla bé les dues llengües (com a mínim)?

En alguns moments és tant patètica la seva actuació demanant la llibertat que s’obliden que estan depreciant a la gent que si que vol viure plenament en català.
Aquesta és un altra senyors de ciutadans (i companyia), un catalanoparlant pot viure plenament en català? Doncs jo crec que no, si no on es troben les pel•lícules de cinema traduïdes al català? I l’etiquetatge dels productes? O les planes webs? No, doncs resulta que no, però i un castellanoparlant? Aquí la cosa ja canvia, no creuen?


Simplement senyors/es de ciutadans, baixin a la terra i mirin bé la realitat a Catalunya i no la manipulin al seu plaer, si no, no s’integraran mai a la societat per la qual demanen tanta llibertat.

Incoherència.

Avui em trobava amb uns companys al bar de la facultat de ciències jurídiques, quan un noi i una noia ens han vingut a donar díptics sobre el Sindicat d’Estudians dels Països Catalans. Fins aquí tot bé. Però quina ha estat la sorpresa que als pocs segons, aquestes persones han tret un spray i han començat a fer pintades en contra del pla de Bolonyia. Tots els presents ens hem quedat estupefactes per la conducta que tenien.




La meva pregunta és: Si ells que són els abanderats (segons ells diuen) de la causa universitària catalana, perquè pinten les universitats? Són els primers que no cuiden el mobiliari que és de tots i són els primers de reivindicar-lo? Aquí hi ha una conducta que no quadra. Qui són ells per fer les pintades a un lloc que és de tots?

La seva conducta demostra, una vegada més, que ells l’únic que volen és “fer merder” i no pas un ensenyament de qualitat.
Sobre els díptics que ens han donat sobre el nou pla d’estudis, quines alternatives proposen?

Encara no les he vist.

Endollat!

Pàgina 6 de Vivir de La Vanguardia a dimecres 9 de Juliol de 2008.

Doncs sí, la realitat supera a la ficció i és que ja era d’esperar. Últimament ja es sentien comentaris de tipus: on és en Mallol? Desprès de l’espectacle que va fer a les eleccions [quines llàgrimes més reals! (si és que amb clori-li es pot fer molt)] l’Agustí a tornat. Ara es veu que és responsable de les activitats pedagògiques de l’empresa pública que gestiona els residus urbans. I ens preguntem: i això? Doncs es veu, segons relata l’esmentat diari, que el consell d’administració (presidit per l’oficina de col·locació socialista Pep Fèlix Ballesteros) va crear el lloc de treball amb l’estipulació que això comporta (sous, horaris i demés).

Però es veu que el senyor Mallol no va a treballar ja què, segons diu ell, no fa falta que estigui físicament per desenvolupar el meu projecte. Déu ni do!

I és clar, com era d’esperar, alguns treballadors estan preocupats. Com pot ser que una persona que no tingui titulació superior pugui accedir a un càrrec d’aquestes característiques quan hi ha gent més preparada a l’empresa? Doncs es veu que deu ser un càrrec fet a mida, i és què s’han de tornar favors, no? Al menys és el que es dedueix de tot plegat. Deixa CiU per fer campanya amb el PSC-PSOE i és clar, alguna cosa n’ha de treure, doncs aquí ho tenim. Un lloc de treball que segur que no deu estar gens malament.

És tan descarat, que ja ni es molesten a tapar a la gent que “endollen” (amb perdó del símil) a l’administració.

Amb relació amb aquest tema, oficina de col·locació pública de membres del govern, a la pàgina 13 del mateix diari, veiem un altre titular, si més no curiós: CiU denuncia la inflació d’alts càrrecs al tripartit.

Doncs sí, l’oficina de treball també arriba a la Generalitat de Catalunya, és veu que els alts càrrecs han augmentat un 58%, de 149 a 236 i els funcionaris de carrera 117.524 a 163.061. En el cas dels alts càrrecs no és només el sou (que ja deu ser bastant alt de per si) si no què, a més, s’ha de sumar les dietes, el cotxe oficial, l’escorta, i un llarg etc. Total, que els impostos dels contribuents catalans van destinats, en gran mesura, a augmentar els llocs de treball de certs grups polítics que ja estan instaurats al poder.

Doncs si que s’ho emprenen seriosament aquest govern tripartit i d’esquerres en donar lloc de treball a la gent... Una suma més del despotisme, el sectarisme, el favoritisme i tornada de favors cap a la gent que a fet alguna cosa per ells, el més clar exemple, el senyor Agustí Mallol.

Paco, Paco, frena que derrapas un rato.

Llegeixo al portal web e-notícies aquest titular:  Francisco Caja tracta Pujol de malalt (us adjunto link: http://politica.e-noticies.cat/francisco-caja-tracta-pujol-de-malalt-18665.html ).

 Desprès de veure el vídeo trec unes quantes conclusions sobre aquest senyor, encara que a vegades penso que és un personatge més dels que deambulen per aquest món, però com que ell fa ús de la seva llibertat d’expressió, jo també en faré de la meva i no penso ésser gens “políticament correcte”, no, avui, no toca. 

Anem a veure senyor Caja, vostè viu a Catalunya o ve de tant en tant de Mart? Vostè creu que a Catalunya el castellà està discriminat? Perseguit? Que es prohibeix parlar-lo? Que et veuen com una cosa rara si el parles? Doncs crec que va vostè molt mal encaminat. A Catalunya, la llengua oficial és el català, és la llengua vincular de l’administració pública catalana. Ara bé, no s’alarmi senyor Caja, que el català sigui la llengua vincular a Catalunya, (per altra banda la cosa més normal del món, no?), no vol dir que ningú li impedeixi parlar castellà, no, si no, miri vostè l’EAC ’06 on veurà al seu article 33 els drets lingüístics dels ciutadans de Catalunya, llegeixi-ho i veurà el que s’anomena el dret d’opció lingüística. N’estic segur que si vostè es dirigeix a qualsevol funcionari de l’administració pública catalana i li demana que li parli en castellà per les raons que vostè cregui oportunes ho farà com a bon professional que hauria de ser, ara bé: puc dir jo el mateix d’un funcionari de l’administració central?

Si vostè segueix observant l’EAC ’06 veurà que al seu article 34 s’estipula que el ciutadà podrà ser atès amb la llengua que ell vulgui fent ús del ja anomenat dret d’opció lingüística. Seguim pensant que el castellà està discriminat a Catalunya? Bé, doncs per a que no digui que només em baso en lleis catalanes (de vostè ja m’ho espero tot) li diré que a la llei 30/92 de les administracions públiques, al seu article 36 (la llengua dels procediments) ve a dir el mateix que diu l’Estatut de Catalunya, o sigui que vostè pot triar la llengua que prefereixi i estant a una Comunitat Autònoma on tingui una llengua pròpia primarà el que diguin les lleis de l’esmentada comunitat, és a dir, el que digui, en aquest cas, l’estatut, que ve a dir, com ja li he dit abans, que la llengua vincular és el català.

Sobre el manifest en defensa de la llengua castellana, no mi estendré molt perquè tampoc vull entrar en debats insípids que aquí ja vam passar fa temps i ademés es van solucionar amb l’actual sistema d’immersió lingüística al qual em referiré més endavant. Sobre el manifest dir-li que em sembla molt bé que un col·lectiu de gent pugui expressar-se lliurement i com que vostès ho fan jo també ho faré i per tant crec que no tenen ni idea de la situació en que es troba el castellà a Catalunya (aquí ve la pregunta del principi: vostè viu a Catalunya o ve de tant en tant de Mart?) és notori que el castellà es troba present a reu de principal català  no per això se’n fa un drama.

Amb l’actual sistema d’ensenyament d’immersió lingüística el que es preten és obtindre un nexe en comú (entre altres coses) per a què tots els ciutadans que resideixin al país (que no li doni un atac de cor senyor Caja si parlo de Catalunya com a país) puguin tenir certes coses en comú, en aquest cas, una llengua per parlar, i així estendre la cohesió social. De fet, és un èxit del sistema d’immersió lingüística que els ciutadans de Catalunya tinguem un president (encara que no sigui molt eficient en termes polítics) nascut a fora però integrat al país. 

 La llengua principal és el català, però els catalans nacionalistes (parlo per mi) no tenim cap por en aprendre d’altres, tal i com s’ensenyen al sistema educatiu, castellà, angles, francès, etc. Així, crec jo, quan una persona sap més llengües més rica intel·lectualment és. Puc dir el mateix de vostès senyor Caja?

 

A Catalunya no s’amenaça a ningú per parlar castellà, ni ens alarmem, ni diem bestieses, simplement volem conservar la nostra llengua com a eix vertebrador de la nostra societat, ho pot entendre això? No digui que el castellà es troba en situació d’indefensió perquè aleshores hauríem de començar a filar prim i n’estic segur que vostès perdrien la partida, ja que per exigir la plena igualtat lingüística, jo, com a catalano-parlant, hauria d’exigir l’etiquetatge en català, el doblatge en català, que la noia que m’atén quan vaig a comprar pa i que quan no sigui de Catalunya em parlés català, i un llarg etcètera que ara no faré.

Segueix pensant igual? Suposo que sí, ja que amb les seves declaracions vostè demostra que és un impertinent i un mal educat. Pot estar o no d’acord amb una persona, sobre la seva manera d’actuar i de pensar, però sempre s’han de mostrar les discrepàncies amb educació (creia que vostè ja ho sabia això, que per això és professor d’universitat) i no faltar al respecte i quan vostè diu que el President Pujol té accessos paranoics, crec que falta al respecte, n’estic segur que si a vostè li diguessin el mateix no li agradaria, li seria incòmode i, segurament, posaria el crit al cel. Doncs respecti a les persones. Ara bé, veient la seva actitud xulesca al programa m’espero ven poc de la seva persona.

Per últim dir-li, no vull allargar-me molt amb aquest tema, que no tots els nacionalistes sóm cruels i uns diables. Condemnem la violència. Amb violència no s’arriba a cap lloc (que trist que aquestes alçades encara ho hagi de dir) i per tant estic totalment en contra que hagi de portar escolta a la universitat o que es senti amenaçat per defensar unes idees. Puc dir jo el mateix? Puc no sentir-me amenaçat a la resta de l’estat espanyol per ser i parlar en català?

 

Baixi a la terra senyor Caja que veurà les coses amb més serenor i tal i com diuen els joves: Paco, paco, frena que derrapas un rato. 

I això no és nacionalisme?

La selecció espanyola ha guanyat l’eurocopa. Bé per ells. És normal que desprès de 44 anys surtin els aficionats a celebrar-ho amb ganes. És normal que, fins a cert punt, les banderes espanyoles siguin les que més es vegin pels balcons. És, fins a cert punt, normal.

Ara bé, el que no és normal és que s’aprofiti aquest esdeveniment per fer gala del nacionalisme espanyol, d’aquell nacionalisme espanyol que surt a relluïr quan tot va bé (vull recordar que la selecció espanyola guanyi l’eurocopa no vol dir que es solucioni la crisi econòmica) doncs aquells que demanaven respecte per sentir-se espanyols o aquells que lluitaven (a la seva manera) en contra del nacionalisme i per la "llibertat" són aquestos mateixos els que ara farden de ser espanyols, de treure les banderetes en mig del carrer i de tots a una que sóm els millors. És curiós com ara ells si que poden cridar ben fort que visca Espanya i la selecció, però aquells que estan a favor de les seleccions catalanes o que són nacionalistes però no espanyols, sinó del seu territori, aquests no poden dir res. És curiós com ara si que es pot ser nacionalista, però espanyol.

I em pregunto: tota aquesta parafernàlia no és nacionalisme? Els catalans no podem tenir les nostres seleccions però Espanya sí? N’estic segur que ara aquells que criticaven tant el nacionalisme “separatista” són els més nacionalistes, però espanyols.

I això no és nacionalisme? Doncs que s’ho facin mirar.

Joan

Sóc poc propens a parlar de persones en particular, però avui faré una excepció i en parlaré d’una: en Joan Aregio.

Si sóc sincer és una persona que no conec personalment, només i he parlat un parell de vegades i aquestes, han sigui en les reunions que hem fet des de la Joventut Nacionalista de Catalunya col·lectiu de Tarragona, però crec que aquest fet només és una mera anècdota si trèiem que fa temps que el “conec” pels mitjans de comunicació.
Nascut a al barri de Gràcia (Barcelona) a l’Abril de 1960, va traslladar-se a Tarragona 14 anys desprès del seu naixement. Podem dir que és un Tarragoní nascut fora però crescut (i en tots els sentits: Personal, cultural, professional, etc) a casa nostra. És dels nostres com vaig sentir una vegada.
Gairebé tothom sap qui és o n’ha sentit a parlar. De molts càrrecs que ha ocupat només esmentaré l’últim, el de president de la Diputació de Tarragona i, actualment, cap de l’oposició a l’Ajuntament. El podeu veure passejant per Tarragona, podeu parar i parlar amb ell, segur que i estareu una bona estona i li podreu fer totes les crítiques (i alabances) possibles, ell us justificarà el perquè d’allò o el perquè d’allò altre, n’estic segur. Un clar exemple és el que explicaré ara.
Fa un temps (desprès de les eleccions) vaig anar a veure a uns amics de la família, tot parlant una estona vam derivar el tema cap a les eleccions municipals i com quedava la ciutat i les perspectives de futur d’aquesta. Gran sorpresa per a mi que em van dir els dos que havien votat a Convergència i Unió, i dic sorpresa per què si sóc sincer us diré que d’ella encara em pensava que sí que ens votaria però tenia certs dubtes, d’ell n’estava segur que no. Pel que es veu m’equivocava. Com existeix una certa confiança em van explicar per què van votar a CiU. Aquests amics regenten un negoci i em deien que varen conèixer a en Joan i van estar parlant amb ell; tenien (i tenen) unes certes preocupacions per Tarragona que li van manifestar. Va ser una persona molt realista, em deia ella, de les coses que li vam dir, algunes les va descartar, va dir que no es podien fer i el millor, deia ella, és que ens va justificar el perquè. D’algunes altres, va dir-nos que ara no era el moment perquè i havien unes altres prioritats, però que estaven en els plans de futur i d’algunes altres va dir que eren viables i que es proposarien per fer-les. És una persona que toca de peus a terra, em deia ell, si una cosa no es pot fer et dirà que no, no t’omplirà el cap amb esperances que no porten enlloc. Al principi sembla una persona una mica tímida i això pot fer-te tallar una mica, però, a mesura que avança la conversa, veus que no ho és tan de tímid i, aquest diàleg, encara que no siguis una persona amb la mateixa manera de pensar, t’encoratja a seguir rebatent i pensant, t’encoratja a fer ciutat.


A vegades a la gent li costa entendre que un polític digui que no, però resulta que si una cosa no es pot fer no és pot fer, ara mateix em ve al cap una frase que vaig sentir de’n Joan un dia: és preferible prometre que faràs 5 coses i fer-les bé, que no prometre que en faràs 10 i fer-les totes malament. No has de ser amic de l’ànima per manifestar-li coses a un polític, ni tampoc has de ser del seu partit, (com per desgràcia es pensen alguns), senzillament li has de manifestar, li has de dir i ell t’ha d’escoltar, li agradi o no, i en el moment en que algú que és dedica a aquesta tasca perd aquesta qualitat, se li ha de dir: Escoltí, que vostè ja no escolta a la gent. Per sort, aquest no és el problema del candidat de CiU a Tarragona, en Joan Aregio.

La Manifestació

El passat dissabte varen passar uns fets inexcusables i fora de lloc. Em trobava anant jo i uns companys meus de les joventuts, cap al sopar homenatge a l’ex alcalde Joan Miquel Nadal al Fortí de la reina. Estàvem a poc metres quan vàrem veure una multitud de gent a l’entrada. Alguns companys vam decidir desviar-nos del camí de la entrada i escurçar anant pel radere d’una parella d’agents que miraven la ”manifestació” que, en aquest cas, estava convocada per la plataforma d’afectats del POUM i que és desenvolupava a uns pocs metres d’ells. Tot just abans de sobrepassar la, i perquè no dir-ho, impassible patrulla de la Guàrdia Urbana de Tarragona, ens van descobrir i a mi i als meus companys de la Joventut Nacionalista de Catalunya; ens van començar a xiular i escridassar fins que vàrem entrar al restaurant. S’ha de dir que no només nosaltres estàvem al restaurant si no que també i havia els assistents a una boda que es celebrava a una de les sales contigües.

El sopar va transcórrer amb tranquil·litat i amb la serenó que s’espera d’un partit democràtic i respectuós. Jo em trobava a la taula de les joventuts quan, de sobte, m’arriba la notícia: han rallat tots els cotxes del pàrquing. Vam sortir a veure’ls i, efectivament, alguns dels cotxes estaven rallats. Tinc la imatge del cotxe de l’ex alcalde, tot rallat pels laterals, capó i part trasera. Allò semblava una fetxoria d’alguna banda violenta que no pas d’uns manifestants que, en teoria, avien de ser pacífics.

Tothom té dret a manifestar-se lliurement per la causa que es cregui convenient, ara bé, em sorgeixen algunes preguntes.
- Era el lloc adequat per manifestar-se?
- Realment allò era una manifestació reivindicativa o era més una concentració per anar a atacar a unes persones determinades?
- L’equip de govern va fer tot el que estava a les seves mans per aturar posibles incidents?

Sembla que encara estiguem governant. Aquesta va ser una frase que vaig sentir durant la nit. Efectivament, sembla que encara estiguem governant, perquè si no no sé com s’explica que un grup de ciutadans es manifestin a un sopar d’un grup polític que està a la oposició. Ara bé, tot pensant una mica més, (i estic segur que no és gaire difícil arribar a aquest sil·logisme) em pregunto: durant la passada campanya electoral, el partit socialista va llençar als 4 vents que si arribava a la alcaldia retiraria immediatament el pla d’ordenació urbanística, doncs bé, va arribar a l’alcaldia, però no va retirar el pla. Tot seguit van dir que no el retiraven, però que totes les esmenes quedaven acceptades. Aleshores quin problema hi ha? Els socialistes van utilitzar el POUM per fins electoralistes i així ho demostra la cronologia dels fets sobre aquest tema. El que no acabo d’entendre és, si totes les esmenes estan acceptades, perquè es manifesten parts dels afectats. Sembla ser que ja els hi va bé als que estan a l’alcaldia que alguns es manifestin injustificadament contra Convergència i Unió.

Però els fets demostren tot junt el contrari. El partit socialista no sap com sortir-se’n i, desprès de mentir a la ciutadania de Tarragona, intenta fer artimanyes per desviar l’atenció. I amb això no estic dient que la manifestació estigui convocada per alguns interessats de l’Ajuntament, no. El que estic dient és que no es pot jugar amb la gent dient, ara el retirem, ara no, ara les al·legacions estan acceptades, ara... demà ja és veurà, no? És el joc al que juguen els socialistes tarragonins.

Evidentment la porta no era aquella, els manifestants haurien d’anar a mostrar les seves queixes i discrepàncies a l’ajuntament, que és el lloc on és solucionen o, en teoria s’haurien de solucionar, els problemes.
Els socialistes ja s’han afanyat a dir que l’actuació de la Guàrdia Urbana va ser la correcta. No sóc cap expert en seguretat (i tampoc pretenc ser-ho), però estaven preparats per si la cosa anés a més? La policia ens hagués auxiliat si algun manifestant esbojarrat hagués agredit a algú?

Des de l’ajuntament i durant aquest dies que han passat des de els incidents, ja s’ha manifestat (perdoneu el símil) que no dimitirà ningú per com van anar les coses, ara bé, i si els papers estiguessin canviats? I si el partit socialista hagués estat al lloc de Convergència? Auguro que ja haguessin sortit mig plorant pels mitjans de comunicació, haguessin fet el gran espectacle de victimisme i haguessin demanat la dimissió de mig ajuntament.